Castell de Bellpuig (Tortellà, Garrotxa)
Època: Documentada des del segle XIII - Generalitat de Catalunya. *
Protecció: BCIN - Generalitat de Catalunya *
Estat: És una casa forta, molt derruïda pels terratrèmols de l’any 1428. Completament arruïnada tot i que encara son força evidents les seves pedres. De l’antiga capella del castell, l'Església antiga de Bellpuig, dedicada a Santa Maria, encara que inicialment estava dedicada a Santa Àgueda.
Localització:
- Situat a un quilòmetre, aproximadament, al nord-oest de Tortellà, seguint el GR-1. Al costat del mas Bellpuig.
Arquitectura i estat actual:
- Segles XII-XIII.
- Castell de Bellpuig: castell aixecat en terreny planer i envoltat de valls. Avui es troba enrunat i ple de bardisses i alzines. Resten molts fragments de torres i muralles, bastides amb còdols del proper riu Llierca i roques calcàries ben escairades a les cantonades. Era una "força" petita però ben preparat per a la defensa (vegeu planta).
La unitat analitzada la formen tres edificacions que donen forma al conjunt: el castell, l'ermita i el pou d'aigua. A escasos metres n'hi la casa de Bellpuig.
Patrimoni Gencat explica que la capella un edifici plenament funcional, en el qual s'hi podia dir missa i administrar sagrament, ja que havia estat consagrada en data desconeguda.
De l'estructura de la capella queda poca cosa en bon estat, gran part de l'edificació s'ha anat enderrocant amb el pas del temps, grosso modo però, està composta d'una sola nau amb absis semicircular i no conserva la seva teulada. La porta d'ingrés està situada a la façana de ponent: és adovellada i consta d'un petit ull de bou al damunt. El conjunt està coronat per un campanar d'espadanya d'un sol ull.
L’església dedicada a Santa Àgueda sembla d'origen romànic i formava part de les dependències del Castell de Bellpuig (Força de Bellpuig).
Castell - Casa "forta":
La distància entre les diverses torres —és a dir, la longitud dels murs exteriors— gira al voltant dels 9,5 m. Ara gairebé no resta res de la paret meridional. De les restants parets perimetrals hom pot veure només alguns fragments. Aquests murs tenen un gruix de poc menys de 100 cm. Les dues torres meridionals tenen un diàmetre a l’interior d’uns 300 cm i un gruix dels murs de 125 cm. L’espai interior de la torre de l’angle nord-oest, en canvi, té una amplada de 4 m. Tot i que sigui molt difícil d’assegurar, a causa de l’estat ruïnós d’aquest castell, pensem que aquestes torres d’angle devien tenir el quadrant que donava a dins de l’edifici sense construir. La part més alta d’allò que s’ha conservat de les torres circulars ara no ultrapassa els 2 m.
A l’angle del nord-est de la fortificació s’afegí, més tardanament, una bestorre o cos de planta rectangular. El gruix de les seves parets és també d’uns 110 cm. Aquest edifici s’ha conservat en una alçada de més de 5 m.
A les parets de llevant i de ponent de la força hom veu encara sengles espitlleres, segurament una mostra de les diverses que n’hi devia haver arreu. La de llevant, amb una amplada a l’interior de 50 cm i a fora de 5 cm i amb una alçada també de 50 cm, gairebé resta tapada pel mur meridional de la torre del nord-est, que com hem dit degué ésser afegida. La de ponent resta força enclotada, fet que demostra que el sòl antic del castell devia ésser molt per sota del nivell actual d’enderrocs.
A la part central de la construcció s’endevina l’existència d’un mur transversal, que va de llevant a ponent. Al seu costat de tramuntana hi havia un pou o una cisterna. En aquest sector septentrional de l’edifici hi havia una sala. A la cara de migjorn del mur de tramuntana encara s’endevina l’arrencada d’una arcada.
Els carreus dels murs primitius, que veiem per exemple a la paret oriental, són lleugerament escairats i desbastats. Tenen una forma sovint força quadrada i mides diverses (30 cm d’alt per 30 cm d’ample, 15 cm d’alt per 20 cm d’ample, etc.); alguns carreus fins i tot són col·locats verticalment. Foren units amb morter de calç de no gaire bona qualitat. Entremig d’algunes pedres hom veu fragments de teules, potser afegides en un moment posterior. En d’altres murs, per exemple en algunes de les torres, les pedres de les cares exteriors han caigut o bé han estat reaprofitades. L’aparell constructiu de la torre del nord-est és una mica diferent, menys acurat.
Tot i que caldria fer una excavació arqueològica per a poder veure quina era l’estructura inicial d’aquest edifici defensiu, podem suposar que tenia una planta gairebé quadrada i els angles —potser tots quatre— eren protegits per diverses torres de planta circular. Com a hipòtesi, podem suposar que a l’angle del nord-est, que defensava segurament la part més vulnerable i potser també l’entrada de la construcció, fou transformat i refet vers els segles XIV o XV. La torre primitiva, potser circular, es degué ensorrar o la van tirar a terra.
Segurament aquesta força o domus és del segle XIII. A Catalunya, els precedents d’aquest tipus de fortificacions amb els angles protegits per diverses torres o bestorres ja apareixen al segle XI. Segons un document de l’any 1058 conservat en el Liber feudorum maior (edició de Francesc MIQUEL I ROSELL, CSIC, Barcelona 1945, pàg. 180), sabem que el comte Ramon Berenguer I i la comtessa Almodis manaren a Ricard Altemir que ampliés el castell de Tàrrega, que fes més alta la torre existent, fes una segona torre i bastís dues noves bestorres. Les dues torres havien de fer 100 pams d’alt i 100 pams de diàmetre i havien d’ésser fetes amb pedra i calç (“fecit… alteram turrem de pedra et cale de centum palmos in altum et de alios centum in gros”). Les dues bestorres, que calia afegir, havien de tenir 50 pams d’alt i 50 de diàmetre (“et insuper… faciat ibi alias duas besturres de quinquaginta palmos in altum unaqueque et de quinquaginta palmos in gros”). Totes quatre fortificacions havien d’ésser unides (“inter predictas turres et besturres”) amb murs de pedra i de calç (“optimos muros de petra et de cale”).
Aquest tipus de fortificació, amb aquesta planta, esdevingué normal en moltes cases fortes medievals europees. Tot i que sigui d’un país ja força llunyà, podem posar com a exemple de la difusió d’aquest model de casa forta les forces de Medemblik o de Muides, als Països Baixos, que malgrat ésser més grans i espaioses tenen bàsicament la mateixa estructura i també són datades al segle XIII (C. Hoek: La maison forte aux Pays-Bas, “La maison forte au Moyen âge”, Éditions du CNRS, París 1986, pàgs. 119 i 121). I, de fet, no ens cal anar tan lluny per a establir paral·lelismes. Les plantes del castell de Montgrí o, si fa no fa, la del castell de Bellcaire a l’Empordà, construïts molt a la darreria del segle XIII, són molt semblants a les d’aquesta casa forta de Bellpuig. I, encara més a tocar, la torre del sud-oest del proper castell de Sales, segurament també d’aquesta època, ens mostra així mateix la difusió i la implantació d’aquest tipus de fortificació amb torres angulars. Així, doncs, aquesta casa forta, malgrat el seu mal estat de conservació, és una mostra remarcable d’un tipus de fortificació molt estès arreu a l’edat mitjana central. (JBM)
Ressenya històrica:
Casal fortificat. Documentat el 1231. Les primeres notícies que tenim d’aquest castell i dels seus senyors, els Bellpuig, són del segle XIII. Creiem que el castell va ser aixecat en aquesta centúria o, en tot cas, a finals de l’anterior. És un bon exemple d’alou fortificat sota el vistiplau dels seus senyors, en aquest cas els del castell de Sales.
L’any 1252 apareix citat Berenguer de Bellpuig i deu anys després (el mes d'octubre de 1262) sabem que aquest noble tenia, en feu de Ramon d’Empúries, totes les intesties (impost que pagaven els pagesos si morien sense testar), eixorquies (pagament del pagès al senyor si no té fills) i cugucies (pagament al senyor en cas d’adulteri de la dona del pagès), tots ells coneguts com a «mals usos», del terme del castell de Sales. Dades que ens demostren que en aquella jurisdicció aplicaven els esmentats «mals usos» sense miraments.
L’any 1282 Bertran de Bellpuig acompanyà a Pere el Gran a l’expedició de Sicília, que tan bons resultats li va donar. A mitjans de segle XIV, entre 1341 i 1347, Elisenda de Bellpuig, senyora del castell, casà amb Jaume Alemany; llurs fills prendran el cognom d'Alemany de Bellpuig.
L’any 1391, hom troba en un estudi de Manuel Grau que Pere Alamany de Bellpuig feia d’àrbitre entre, d’una banda, els jueus Bonjuha Salomó de Carcassona i Ishaq Maimó, tots dos de la ciutat de Besalú, i, de l’altra, Berenguer Saiol de la parròquia del Coll, a la vall de Ridaura. En la sentència s’establí que els jueus havien d’absoldre i de redimir de “totes e sengles cartes e obligacions” en Berenguer Saiol, bé que aquest els havia de pagar 20 florins d’or.
L’any 1397, com afirma Mercè Costa, morí Guillem Alamany de Bellpuig, fill del Pere Alemany que acabem d’esmentar. D’altra banda, d’acord amb les notícies de l’historiador dels Sales, Joaquim Matas, en aquests mateixos anys Pere Alamany de Bellpuig i el seu fill Guillem de Tortellà nomenaren Pere —nét i fill respectivament— com a hereu dels feus que posseïen pels senyors de Sales.
Ja al segle XV, tal com diu Santiago Albertí, Jaume Alemany de Bellpuig fou partidari del primer dels Trastàmares, Ferran d’Antequera, en contra, per tant, del comte d’Urgell.
Pocs anys més tard, el 2 de febrer de 1428, segons Joaquim Matas, ran del gran terratrèmol que enderrocà una gran quantitat d’edificis en aquestes contrades de la Garrotxa, moriren diverses persones, una de les quals fou la mare del senyor del lloc, Roger Alemany de Bellpuig (“a dejús Castellfollit morí una gran dona ab buit personas, deyan la madona Blanca de Vellpuig”). Aleshores s’ensorrà en part aquesta casa forta, tot i que degué ésser refeta i degué continuar servint com a residència d’aquesta família. Roger Alemany s’havia casat amb Bartolomeua Sagarriga. Llurs fills foren Bartolomeu Alemany de Bellpuig i Gaspar Sagarriga. El 1462 fou assetjat pels pagesos de remença.
Segons Francesc Caula, l'any 1593, Carles Alamany de Bellpuig es va casar amb Jerònima Joan de Mallart, baronessa de Sales. (JBM). El castell de Bellpuig, que sempre havia depès del de Sales, restarà lligat a la seva casa mare. Així acabà el llinatge de Bellpuig, fusionat amb al de Malart
Els Bellpuig:
Durant el segle VIII-IX-X les coses canvien. L'influència dels francs de Carlemany es fa notar sobretot en la zona muntanyenca, fins a les hores poc influenciada pels arabs i visigots, amb un sistema organitzatiu molt independent i diferenciat de la plana i la costa. Els carolingis a diferencia del sarraïns no es van limitar a ocupar les principals ciutats, les vies de comunicació i la costa, van establir tot un sistema de dominació, tan en el planer com en la muntanya. Van implantar una ocupació efectiva, permanet que a la llarga donaria peu a un dels sistemes feudals més durs.
Un exercit mòbil nomès podia dominar territori temporalment. Per mantenir influencia calia pactar amb la població existent. Això van fer els visigots i sarraïns; negociar amb el territori. Els francs van optar per un domini permanent i el manteniment d'una xarxa de guarnicions armades pel control efectiu. Aquest nou sistema político-militar s'estendrà per la Marca Hispànica. Els francs divideixen el territori en comtats amb una capital o nucli ben fortificat. Serà Besalú (Bisuldunum), nom d'origen cèltic que es refereix a dues forces o castells ja fortificats abans dels francs i que aquest aprofiten com a lloc segur i estratègic pel seu domini. Tambè arriben els monjos benedictins amb lo que representa la seva presencia i influencia en el territori.
No excens d'aquesta context, a partir del segle IX-X, al llarg i ample de la senyoria de Sales, s'hi anaren instal·lant un bon nombre de cavallers (senyors feudals) que esdevingueren propietaris de masos i edificaren castells per exercir domini-poder i protegir-se del robatori d'allò que s'havia recaptat en impostos. Són castells, els quals formen part del domini efectiu i permanen del territori establert pels francs.
Al segle XI, el domini i influència dels francs minvà. La independència dels comtats catalans fa que els seus guerrers o militars siguin reconeguts amb drets i deures com a senyors feudals. El poder feudal amb tota la seva essència. Al segle següent XII, es produeix un veritable esclat en la construcció de castells donat l'esmicolament del vassallatges i dominis territorials entre la noblesa (majorment amb unió a través de matrimoni).
Els Bellpuig es una familia d'aquest món feudal. Llinatge de cavallers, homes dedicats a armes, que es van establir a la parròquia de Santa Maria de Tortellà al principi del segle XII. No se sap d'on provenen ni el motiu d'establir-se a Tortellà. A través dels anys i beneficiats pels seus serveis van adquirir cert prestigi i noblesa, fins a esdevenir homes de confiança dels reis-comtes catalans i formant part del braç militar de les Corts de Catalunya. Són cavallers medievals que passen bona part de la seva vida participant en guerres i tornejos, i l'altra fan vida al castell amb la dona, fills i família. Els seus membres s'enllaceb amb llinatges tan mobles com Sa Garriga, Des Catllar, Des Bac, Montpalau, Malart... El cognom s'estingueix el 1721 amb la mort de Carles Alemany de Bellpuig i Fontanella, que morí sense descendència; posseïa el títol de Baró de Tortellà i Comtat d'Alemany. Els senyors de Bellpuig tingueren jurisdicció civil i possiblement tambè criminal. Al travessar el rec abans d'arribar a la casa de Manlleu hi ha un planer que s'en diu el camp de "les forques de Manlleu", hi ha qui diu que es on s'executaven les sentències de mort decretades pels senyors de Sales. El rec rep el nom del "clot de l'infern" .
Fonts:
- Llibre: Castells Medievals: 37 castells de la Garrotxa. Autor: Ferran del Campo i Jordà.
- Llibre: Tortellà. Autor: Robert Bayer i Castanyer.
- Joaquim Matas: Castillo de Sales y sus dominios, Olot 1905, pàgs. 67, 94, 98, 108, 110, 113, 128-133.
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas…, vol. I, Imprenta y Librería de Juan Bonet, Olot 1889, pàgs. 201, 301; vol. XIII, Olot 1906, pàgs. 124, 125, 293, 341; vol. XVI, Olot 1908, pàg. 102.
- Joaquim Botet i Sisó: Província de Gerona, dins Geografia General de Catalunya, Barcelona s.d., pàg. 807.
- Francesc Caula i Vegas: Colonizaciones benedictinas y castillos medievales pirenaicos, “Muntanya”, Centre Excursionista de Catalunya, Barcelona 1956-57.
- M. Mercè Costa: Comentario a siete lápidas del Museo Arqueológico Provincial, “Revista de Gerona”, núm. 7, 1959, pàg. 86.
- Josep Girona i Casagran: L’Alta Garrotxa, Barcelona 1961, pàg. 228.
- Pelagi Negre i Pastell: El Castillo de Requesens, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, vol. IX, pàg. 219.
- Pere Català i Roca: Els castells catalans, vol. III, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1971, pàgs. 166-168.
- Manuel Grau i Monserrat: Los judíos y la nobleza en el antiguo condado de Besalú (siglo XIV), “Annals 1978”, Patronat d’estudis històrics d’Olot i Comarca, Olot 1979, pàgs. 52-53. (ISB)
«Força de Bellpuig». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya.
Si us ha agradat ho podeu compartir per les xarxes... fem comunitat! Etiqueta #nusatrus #Tortellà
Deixeu comntaris que poguin aportar nova documentació o dades.
Rutes WIKILOC: